CATEXIT: El divorci Catalunya - Europa (1)

​Aquest i propers textos tracten de la percepció de la Unió Europea des de Catalunya i dels seus avatars recents. Vol ser una crònica de l’europeisme a Catalunya i alhora un pamflet en el sentit del terme anglès “pamphlet”: breu i concís, sense amagar opinions ni pretendre ser exhaustiu, però amb algun element de “provocació” si cal. Tanmateix no vol ser pamfletari en el sentit de tendenciós, malgrat tractar d’un tema que pot ser polèmic i que seria bo que ho fos si això pogués contribuir a fer-lo més present en el debat públic. S’inclouen algunes dades, referències i elements anecdòtics, sense voler abusar-ne.

La qüestió plantejada em preocupa des que vaig tornar a Catalunya el 2013, després de molts anys voltant pel mon i els últims vint de dedicació europea. Durant la meva absència sempre havia mantingut un peu a Catalunya, gràcies a viatges sovintejats, però quan vaig tornar a posar-hi el dos peus em va sorprendre trobar un país diferent del que havia deixat temps enrere. Diferent, també, en la seva percepció d’Europa.

El 13 de febrer de 2018 em van convidar a parlar d’Europa a l’Ateneu Barcelonès dins la tertúlia Espai Ateneu. La meva intervenció tenia per títol “ Catalunya europeista o euro-escèptica”, va comptar amb tertulians destacats i va donar lloc a un debat viu. De resultes d’aquell acte alguns bons amics em van insistir que calia desenvolupar aquelles idees,  plasmar-les en un text i si fos possible publicar-ho. Aquest n’és el resultat.

Vaig començar aquella intervenció a l’Ateneu llegint retalls de la conferència del president Pujol a Aquisgrà feta l’11 de mars de 1985 la qual començava així: “Vinc de lluny, dels confins de l’Imperi. Vinc de Catalunya, un país d’Espanya, situat entre els Pirineus i el Mediterrani...per parlar d’Europa...en el moment que Espanya és a punt d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea”. El text evocava l’Europa de Carlemany: “no sols Barcelona és la nostra capital, i no sols Madrid -en tant que capital de l’Estat Espanyol-, sinó també Aquisgrà en tant que capital històrica del món, de la mentalitat, de la cultura i de la civilització que ens varen engendrar”. Més endavant anunciava crisis que encara es veien llunyanes: “ Som un país petit. Però Europa també és un continent petit i alguns li vaticinen una  decadència inexorable...Això no serà així si es manté el sentit d’identitat europea i la voluntat de continuar essent europeus”. I concloïa: “Catalunya ha volgut avançar-se i venir a Aquisgrà per refermar la seva voluntat de contribuir a la construcció d’Europa”.

Més de trenta anys després, passada doncs una generació, Carles Puigdemont, president de la Generalitat fins unes setmanes abans i hereu indirecte de l’autor del discurs esmentat, feia unes declaracions ben diferents des de la ciutat més representativa de la Unió Europea, la seva capital, Brussel.les. El 7 de novembre de 2017, des d’una sala del Palau de Belles Arts, davant d’uns 200 alcaldes independentistes, la vara de comandament a la mà, i davant de tres eurodiputats catalans de la mateixa orientació, el Sr. Puigdemont s’adreçava retòricament als presidents de la Comissió y del Parlament europeus, demanant-los protecció davant d’un Estat espanyol al qual acusava de feixista i perpetrador d’un cop d’estat i retòricament els interpel.lava: és aquesta l’Europa que voleu? El to era particularment agre pel Sr. Juncker, president de la Comissió Europea, a qui menystenia com a representant d’un petit país com Luxemburg.

Tres setmanes després el mateix Puigdemont, en el transcurs d’una entrevista al canal públic Kan 11 de la televisió israeliana, reblava el clau. Definia la Unió Europea com un club de països decadents, obsolescents, lligats a interessos econòmics cada vegada més dubtosos. Es preguntava si tal vegada no hi ha gaire gent que vulgui formar part d’aquesta Unió, la dels senyors Juncker i Tajani, tan insensible a l’atropellament dels drets democràtics. Fins el punt de plantejar si els catalans no haurien de decidir si volen pertànyer a aquesta Unió i en quines condicions. Vegem que diu el poble de Catalunya, s’exclamava. Campanya electoral o invitació a un Catexit com a versió autòctona del Brexit?. Les declaracions eren certament contundents i gruixudes. Els partits constitucionalistes van criticar-les una mica, mentre el PDeCAT i Esquerra Republicana se’n desmarcaven discretament. Tanmateix aquell trencament clar i públic del nacionalisme català amb la tradició europeista, fet per boca de qui n’havia estat poc abans, i n’era encara per a molts el màxim representant, no va provocar que cap partit polític posés el crit al cel. Entre les poques veus de condemna oberta es va sentir la de Josep Borrell, antic president del parlament europeu, ex-ministre i futur ministre.

Que ha passat a Catalunya entre el discurs del 1985 i les declaracions esmentades? Molts, a Catalunya i arreu, s’ho pregunten i son nombrosos els que han escrit i ho fan encara per esbrinar-ho. Jordi Amat ho ha descrit com una “confabulació d’irresponsables”. Però una cosa és el divorci Catalunya-Espanya i un altre el divorci més subtil entre Catalunya i Europa que en el context de l’anterior podria passar desapercebut. L’objectiu aquí no és analitzar el primer, sobre el que ja existeix una literatura abundosa sinó, més modestament, tractar del segon, observar com els dos fenòmens han avançat en paral.lel i establir les possibles relacions entre l’un i l’altre.  Això ens portarà a una reflexió, avui dia gairebé inexistent, sobre la comprensió, percepció i actituds sobre Europa des de Catalunya. Caldrà afegir-hi algunes anotacions sobre l’estat de la Unió Europea, sense l’ambició de fer-ne una valoració. Es tracta   de cercar respostes a les preguntes: Som europeistes?  Ho hem estat? Ho som encara? De quina manera? Ha canviat la nostra percepció d’Europa?

Al parlar d’Europa i d’europeisme no em refereixo a l’adhesió a una Europa genèrica o a la cultura europea amb les quals, malgrat els Pirineus enmig i la nostra història peculiar, sempre hem estat lligats. Aquí es tracta, concretament, de la Unió Europea i de la relació de Catalunya amb el projecte d’integració que aquella representa – que inclou valors, principis i pràctiques - i de la qual Catalunya n´és part d’ençà l’adhesió d’Espanya el 1986 al que aleshores eren les Comunitats Europees i principalment la Comunitat Econòmica Europea.

Durant molts anys s’ha considerat Catalunya l’avançada, sinó la punta de llança de l’europeisme a Espanya, una  opinió àmpliament compartida tant a la pròpia Catalunya com a la resta d’Espanya i fins i tot més enllà. 

Precisem també el que no pretén aquest pamflet. Com ja s’ha dit no és una anàlisi més de la llarga crisi política catalana o del procés català-espanyol,  els quals malauradament i probable seguiran, durant molt de temps encara, generant matèria per nodrir planes de premsa, tertúlies de radio i televisió i una branca editorial amb prestatgeria pròpia a les llibreries.  Tampoc és un examen de l’estat de la Unió Europea i les seves crisis, les quals tot i merèixer més espais d’anàlisi no atrauen entre nosaltres l’atenció que mereixen.  Per a reflexionar sobre la Unió Europea suggereixo seguir els treballs del CIDOB a Barcelona o el Real Instituto Elcano a Madrid, o d’altres com Jose Ignacio Torreblanca, Xavier Vidal Folch, Daniel Innerarity o Victor Pou que ho fan des de llibres i articles.  Encara menys és tracta d’una apologia de la Unió Europea. Però he de confessar que està escrit des del convenciment  que, malgrat les seves crisis i mancances,  la Unió Europa és el nostre camí. També el sol camí on Catalunya i Espanya poden trobar un projecte de futur compartit. No és anecdòtic que el lema de la Unió Europea sigui “units en la diversitat”.

Perquè el títol CATEXIT? Es un terme que ha fet desafortunadament fortuna. Se’n atribueix la paternitat a Josep Oliu, president del Banc de Sabadell  que el va utilitzar el maig de 2015 en un debat amb el periodista Martin Wolf del Financial Times a la XXXI Reunió de Sitges del Cercle d’Economia. Després ha estat emprat per aquell diari, per la revista The Economist i altres mitjans. Em sembla un terme útil perquè pot encabir les tensions d’una Catalunya que, volent-se allunyar d’Espanya, s’allunya d’Europa. CATEXIT evoca també bon nombre de paral.lelismes entre la dinàmica populista que ha conduït a un Brexit improvisat i la del “procés” català i suggerir semblances entre els riscos i  costos que se’n poden derivar.

No he pogut defugir algunes referències personals aquí i allà en el text. Son part de l’experiència individual que conforma el pensament que exposo i confio que serveixin per fer-lo més viu i entenedor. La construcció europea va molt lligada al recorregut vital de la meva generació. Sense ser-ne gaire actors hem tingut la sort de fruir-ne els resultats, gràcies a la visió i l’esforç dels “pares fundadors” de la generació anterior. Com que en bona part ens ho hem trobat fet, considero que això ens dona una certa responsabilitat.  El perill ara és que, amb la meva generació, no desaparegui també el projecte mateix. Aquest text voldria ser un contribució modesta, des del lloc on me trobo,  per fer front a aquest repte.

JOSEP Mª LLOVERAS, antic funcionari europeu, soci del Club Tocqueville

PD: La resta del text apareixerà en vuit entrades consecutives en dilluns successius