 *Si no ho has fet ja; et recomanem visitar la 2ª Entrada aquí. Els anys 90 van ser de projecció exterior d’empreses i d’institucions catalanes cap a Europa. Ja a finals de 1988 s’havia creat el consorci “Quatre motors per Europa” entre les regions de Baden Württemberg, Catalunya, Lombardia i Rhône-Alpes a fi de desenvolupar projectes conjunts que donessin força a la unificació d’Europa i contribuïssin al desenvolupament econòmic de cadascuna de les regions. Catalunya va ser també promotora o membre actiu en altres associacions europees d’abast regional. El concepte d’Europa de les regions va ser popularitzat per l’escriptor i filòsof suïs Denis de Rougemont els anys 60. A França el va impulsar Edgar Faure, un dels pocs polítics francesos que hi creia plenament. Va conèixer un fort impuls en els anys 80 i 90. Del 1990 al 1996 el president Pujol va presidir la Assemblea de les Regions d’Europa (ARE), la xarxa més gran de regions europees i embrió del futur Comitè de les Regions. Aquest últim, obert el 1994 i que forma part de la Unió Europea de resultes del Tractat de Maastrich, va ser presidit de 1996 a 1998 per l’alcalde de Barcelona i futur president de la Generalitat, Pascual Maragall en una època de gran dinamisme de la idea de construir Europa a partir de les seves regions. De 1994 a 1998 el Dr. Bricall, rector de la Universitat de Barcelona fins el 1994, presidirà la Conferència Europea de Rectors, impulsora de reformes en l’àmbit educatiu europeu. Va ser també nombrosa la presència d’altres municipis i corporacions a xarxes d’àmbit europeu. L’any 1998 la Diputació de Barcelona obra una oficina a Brusel.les per facilitar la realització de projectes a la pròpia corporació i a municipis de la província, així com la formació de responsables municipals en temes europeus. La presència de catalans en organismes de la societat civil d’àmbit europeu és igualment destacable. Moltes de les associacions patronals espanyoles representades al Comitè Econòmic i Social tenien en aquell temps la seva seu a Barcelona. Carles Ferrer Salat va presidir aquell organisme de la CE de 1990 a 1994 i Antoni Negre Eurochambers de 1996 a 1998. Xavier Adroer, director general d’ESADE i Antoni Valero, director general d’IESE, van tenir un paper destacat en els orígens de la European Foundation for Management Development que agrupa les principals escoles de negocis europees on les catalanes son capdavanteres. El final dels anys 90 vindrà també marcat pels preparatius per la Unió Econòmica i Monetària i la introducció de l’euro com a part més visible. En aquest context “Sitges, municipi europeista” va comptar amb una regidora d’integració europea i va organitzar una simulació d’entrada al euro.
La presència catalana també es va fer present en el que podríem anomenar “l’altre Europa”, es a dir el Consell d’Europa, la institució germana de la Unió Europea, amb seu a Estrasburg (que sovint es confon amb aquesta i en particular amb dues de les seves institucions: el Consell Europeu i el Consell de Ministres). En efecte, el president Pujol ja havia visitat el Consell d’Europa el 1986 quan Marcelino Oreja n’era secretari general. Anys després, de 2008 a 2010 un europeista català, Lluis Maria de Puig, va presidir la seva assemblea parlamentària. Tot el que tenia que veure amb Europa interessava en aquells anys. Els que han participat en aquella època la recorden, sovint amb nostàlgia, com un temps de gran efervescència i d’il.lusió europeista, que avui es veu irrepetible. Catalunya pilotava un europeisme pioner, la seva imatge era positiva i el seu president sol.licitat i rebut amb les portes oberts arreu d’Europa. Barcelona esdevé la extravertida capital de la Mediterrània amb la cimera de mars de 1995 celebrada a la ciutat i punt d’arrencada del “procés de Barcelona” orientat a la projecció d’Europa cap el seu entorn mediterrani. Un procés tan diferent del “procés” d’introversió que coneixerem anys després. La presència catalana a Brusel.les a finals del segle passat tenia una expressió ben visible en els vols entre Barcelona i Brusel.les, el quals anaven ja plens de “freqüent flyers” en aquella època anterior al “low cost”. Ho recull un curiós quadern de bitàcora del que es van omplir tres llibretes a finals dels anys 90, mantingudes, respectivament, per Victor Pou, Miquel A. Sánchez Ferriz i Pere Tafalla, funcionaris europeus de la primera època. S’hi barregen anotacions de polítics de tots colors, parlamentaris europeus, autonòmics o a Corts Generals, algun comissari europeu, acadèmics, sindicalistes, empresaris, professionals, funcionaris, estudiants, viatgers ocasionals i algun turista curiós. La imatge dels polítics ja no devia ser irreprotxable perquè recordo un empresari català, encongit al seu seient de classe turista que, veient-ne alguns còmodament asseguts a la classe superior s’exclamava: business?, però si aquí el que en fa de business soc jo i vegeu com viatjo! Ara ja no soc viatger habitual d’aquella aquella ruta, però imagino que els vols entre Barcelona i Brusel.les deuen tornar a anar força plens de viatgers, però portant més sovint l’estelada o llacets grocs que els estels de la bandera europea. Tota aquesta època de fervor europeista que s’ha descrit va anar acompanyada de multitud de signes d’impacte material de la integració europea visibles pels ciutadans. El progrés general de la economia i del benestar, malgrat els seus inevitables alts i baixos, es va veure facilitat per projectes a tot Catalunya comptant amb finançament majoritàriament europeu: l’AVE, l’ampliació del port de Barcelona, l’Institut de Ciències Fotòniques, el Parc de Recerca Biomèdica, la depuradora i la planta de tractament de residus del Besós i nombrosos projectes a diversos punts de Catalunya. No pretenc fer una crònica exhaustiva de la època daurada del europeisme català i segur que he oblidat molts noms i fets destacats. Per una repàs dels primers quinze anys d’experiència europea a Catalunya recomano el llibre “Catalunya dins la Unió Europea. Política, economia i societat”, publicat l’abril de 2002 per Edicions 62 i en particular el primer capítol “La Catalunya Europea: una introducció” de Francesc Granell. La imatge que se’n desprèn ofereix un contrast molt marcat amb l’època posterior, com veurem més endavant. El mars de 2002 Barcelona acull per primera vegada els caps d’estat i de govern en un Consell Europeu dins de la tercera Presidència espanyola de la Unió Europea. Però la primera dècada del nou segle ja vindrà marcada per un canvi d’atmosfera política i econòmica a Europa. Primer, des del 2005, pel brusc final del euro-optimisme amb l’avortat Tractat Constitucional, rebutjat en sengles referèndums per holandesos i francesos. Recordo el sobresalt que em van provocar aquells resultats, coneguts per mi a Belgrad i que feien més difícil la meva tasca de promoure i facilitar la perspectiva europea de Sèrbia i de Montenegro, quan una bona part dels propis ciutadans europeus en dubtaven. Aquella dècada seria també el temps d’un canvi de cicle polític a Catalunya. El govern nacionalista s’acomiadarà amb una darrera iniciativa europeista: la Convenció Catalana sobre el futur de la UE. Els treballs van ser conduïts al llarg de 2002 i les conclusions presentades a principis de 2003. L’objectiu era aportar propostes catalanes de cara al funcionament de les institucions europees en el marc del futur Tractat Constitucional, a l’ús del català i a la representació de les regions al sí de les institucions europees, incloent la proposta d’una circumscripció electoral pels països catalans. Però ja hem vist la sort d’aquell tractat. A l’any 2005 en temps del tripartit es va aconseguir un acord pel qual el català va ser reconegut, juntament amb les llengües cooficials d’Espanya, com a llengua d’us i comunicació a l’àmbit europeu, però sense fer-la cooficial o llengua de treball. Així, qualsevol ciutadà es pot adreçar en català, per escrit, a qualsevol institució de la UE i te dret a rebre resposta en el mateix idioma. Es tradueixen al català algunes publicacions i documents oficials de la Unió. I també es va aconseguir una certa presència catalana a algunes reunions del Consell de Ministres de la UE, com veurem més endavant. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 assenyala en el seu article 3 que Catalunya té en l’Estat espanyol i en la Unió Europa el seu espai polític i geogràfic de referència i incorpora els valors, principis i obligacions que se’n deriven. El mateix Estatut dedica els articles 184 a 192 a les relacions de Catalunya amb la Unió Europea, els quals tracten de qüestions com la participació en la revisió i elaboració de tractats de la Unió o en afers que afectin a Catalunya, del desenvolupament i aplicació del dret de la Unió, els fons europeus, el reconeixement de la oficialitat de la llengua catalana o la Delegació de la Generalitat davant la UE. Com es ben conegut el Tribunal Constitucional va emetre, de resultes d’un recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular, una sentència el 28 de juny de 2010 que anul.la diversos preceptes de l’Estatut i precisa la interpretació d’altres. Cal destacar tanmateix, pel que fa als articles relatius a la Unió Europea que van ser recorreguts, que la sentència en va avalar la plena constitucionalitat. El gener de 2009 el president José Montilla crea un grup de reflexió sobre el futur de la Unió Europea per contribuir al grup creat amb el mateix nom per la pròpia Unió i presidit pel president Felipe González. Recordo aquest últim presentant el document final al Institut Universitari Europeu a Florència a principis de 2011. Era més un advertiment dels perills i problemes que assetjaven una Europa, ja immersa en la crisi financera, que un plantejament de nous horitzons. El maig de 2010 es crea a Barcelona la Secretaria de la Unió per la Mediterrània - organització creada a Paris dos anys abans com hereva del procés de Barcelona - la qual s’ubica al Palau de Pedralbes, però el fet passa gairebé desapercebut i la organització tindrà una vida lànguida al menys fins avui. A partir de 2009, la crisi financera i del deute va fer trontollar els fonaments de la Unió Econòmica i Monetària a diversos països, primer a Grècia i després a altres incloent Espanya, fins posar en perill la mateixa supervivència del euro, que va haver de ser defensat amb vigor pel Banc Central Europeu i en especial pel seu president Mario Draghi. Els anys que seguiran vindran doncs especialment marcats, a nivell europeu i d’Espanya, per aquella crisi. A nivell català, s’hi afegirà l’impacte de l’esmentada sentència sobre l’Estatut d’Autonomia i el creixement paral·lel del moviment sobiranista. En aquest nou clima els ideals i projectes europeus van anar quedant relegats a un discret segon pla. El maig de 2010 es publiquen les Memòries de Jean Monnet, traduïdes al català per primera vegada sota el patronatge del Consell Català del Moviment Europeu, per un europeista tan tenaç com discret, el jesuïta Josep Messa Boixareu. Gràcies als bons oficis d’Anna Mèlich, funcionària de la Comissió Europea a Brusel.les, s’aconseguirà que Jose Manuel Durao Barroso, president de la Comissió, les prologui. Però una flor no fa estiu ni dues primavera. El públic català ja sembla en aquell moment mes interessat per altres lectures. En vuit anys s’han venut només uns 350 exemplars d’aquelles memòries. A l’abril de 2015 es reuneixen a Barcelona els presidents Mariano Rajoy i Artur Mas amb la Sra. Federica Mogherini, Alta Representant de la Unió Europa per Afers Exteriors i Política de Seguretat i els ministres d’afers exteriors de la Unió i dels països de la ribera sud de la Mediterrània. Es l’últim acte d’abast polític europeu celebrat a Catalunya, però a penes se’n parla. L’avinentesa passa quasi desapercebuda. Europeistes? JOSEP Mª LLOVERAS, antic funcionari europeu, soci del Club Tocqueville PD: La resta del text apareixerà en entrades consecutives els dilluns successius fins a completar un total de 9 entrades.
0 Comentarios
Deja una respuesta. |
