 *Si no ho has fet ja; et recomanem visitar l'anterior Entrada aquí. Refredament Global Amb el pas del temps aquell europeisme entusiasta que hem observat ha anat patint una mena de canvi climàtic, però molt més accelerat i no orientat a l’escalfament global sinó al refredament. Semblaria que a mesura que s’acaba la generació que va viure el naixement de la integració europea s’anés extingint amb ella el projecte mateix. El relat europeu que havia inspirat tot una generació de catalans sembla també esgotat. És un fet contrastat que la força tractora de la Unió Europea de cara a la transformació d’un nou país membre es manifesta particularment en els temps previs a la seva entrada a la Unió, que requereixen adaptacions profundes, mentre que el magnetisme es va afeblint progressivament un cop ja s’és a dins. Ho he pogut observar a alguns dels nous estats membres. Suposo que el mateix es deu poder aplicar en certa mesura i per analogia a les percepcions del ciutadans sobre la Unió. S’ha insinuat abans: conforme s’acaben trobant normals els avantatges de la pertinença al club se n’oblida la procedència. Catalunya no sembla haver escapat a aquesta regla. L’interès per Europea s’ha anat esmorteint al llarg dels anys a mesura que ens hi hem acostumat i, més encara, a mesura que altres preocupacions i objectius han estat posats a la primera plana de l’agenda política. S’escriu ja poc i es parla menys d’Europa i quan es fa és sovint per accentuar-ne les crisis. La Unió Europea te un paper marginal en els programes d’ensenyament. Els cursos sobre la Unió Europea ja no atrauen alumnes com abans perquè ja sabem, o creiem saber, de que va. A les celebracions del dia Europa cada vegada hi ha menys concurrència. S’hi veuen més cabells blancs i poca gent jove.
Aquest refredament del europeisme no es un fenomen únicament català sinó que s’inscriu dins d’una tendència general a Europa, lligada a les diverses crisi i problemes que aquesta ha sofert i pateix encara: crisi econòmica i social , del euro, dels refugiats, amenaça terrorisme. Respon també als temors davant la globalització, que provoquen una pujada dels populismes i un rebuig general de les elits. De resultes d’aquests factors les enquestes periòdiques del eurobaròmetre que publica la Comissió Europa han detectat una pèrdua continuada de confiança en les institucions europees i en els beneficis del projecte europeu. Hi havia aquell pacte implícit entre la Unió Europea y la ciutadania pel qual s’acceptava la Unió, amb tot el que comporta de disciplina de mercat, obertura i liberalització, a canvi d’un creixement econòmic raonable i del manteniment del nivell de seguretat personal i de protecció social al que s’havien acostumat els ciutadans. Aquest pacte no escrit s’ha trencat de resultes de la crisi econòmica i de les amenaces, reals o percebudes, de la globalització. És el final del consens permissiu que donava suport a la Unió Europea. El president Macron, que va guanyar per primera vegada unes eleccions a França defensant la Unió Europea i embolicat amb la seva bandera i la cancellera Merkel que ha aconseguit formar un govern de coalició a Alemanya amb els socialdemòcrates sota el signe de la Unió Europea, cerquen ara amb urgència fórmules per recuperar la confiança de la ciutadania. No és fàcil. És cert que darrerament s’observa un fre i àdhuc canvi de tendència davant la davallada general de l’europeisme. S’explica en part per indicadors econòmics més positius. També per reacció a factors polítics com el Brexit, al que farem referència. O davant l’accessió del president Trump a la Casa Blanca, desafiant les grans orientacions polítiques de la Unió Europea en matèria comercial, mediambiental, exterior, d’immigració i de defensa . Brexit i Trump presenten amenaces per Europa i per la mateixa raó han actuat, al menys fins ara, com a revulsius. Potser cal tenir també en compte l’ impacte de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre les clàusules terra que han obligat a tornar ja més de 2.000 milions d’ euros al consumidors i altres sentències sobre interessos abusius o les que estan paralitzant els desnonaments. Alguns juristes comencen a dir “sort que tenim Europa” i d’ això no en parlen gaire els polítics, però la gent ho comença a conèixer. També contribueixen a recuperar confiança alguns resultats electorals esperançadors a Holanda, França i l’esmentat acord per formar govern de coalició a Alemanya de mars de 2018, després dels resultats incerts a les eleccions legislatives. Però els resultats electorals a Itàlia el mateix més i el govern populista que n’ha sortit mostren que els riscos son encara ben presents. Caldrà que les tendències positives es consolidin abans de poder confirmar que hem passat de la fase “Hacia la deconstrucción de la Unión Europea” a una de nova “Hacia el Relanzamiento de la Unió Europea” com ho titula Victor Pou en dues obres recents. Les properes eleccions europees ens en poden donar la clau. Pel que fa a Espanya les dades de l’eurobaròmetre registraven un sentiment proeuropeu majoritari, entre els més forts d’Europa, fins a la crisi econòmica. A patir del 2007 s’observa un marcat canvi de tendència: els qui desconfien de la Unió Europea guanyen terreny i superen per primera vegada els que hi confien. Aquesta davallada de confiança entre 2007 a 2012 entre els espanyols va ser la més marcada d’Europa. Es comença a recuperar a partir de 2014 i a la tardor de 2017 s’aprecia ja un cert equilibri entre els que es fien de la Unió i els que no. Per altre banda les enquestes de Metroscopia mostren un pragmatisme en la opinió pública espanyola en el sentit que, malgrat la pèrdua de confiança, la integració europea ha estat sempre percebuda majoritàriament, al llarg dels anys i de la crisi, com a positiva. Recordem aquí que tampoc els grecs, malgrat els seus patiments pels ajustos, no han volgut mai deixar l’euro. Les dades espanyoles no estan desagregades per comunitat autònoma i les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat no han examinat l’evolució del sentiment europeista a Catalunya fins els anys més recents. Es pot suposar, però, que la degradació del sentiment europeista a Catalunya ha tingut, al menys fins els anys més propers, una evolució semblant a la espanyola i que ha respost en primer lloc a causes econòmiques encara que no únicament. La deterioració de la imatge de la Unió Europea ha estat especialment important en els països afectats per programes europeus de rescat, entre els que hem de comptar Espanya, per be que el nostre programa hagi portat l’etiqueta de bancari. La Unió, que era tradicionalment vista com una generosa vaca lletera, repartidora d’ajuts i beneficis, es percep avui més aviat com una madrastra rigorosa i intransigent. En efecte, la Unió Europea ha passat a integrar-se, a través de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu i al costat del Fons Monetari Internacional, en una troica, popularment coneguda com els homes de negre (encara que bon nombre del equip siguin dones). Aquest tercet s’ha dedicat a fiscalitzar rigorosament l’execució dels programes de rescat com a condició prèvia a la disposició efectiva dels fons acordats. També la Unió Europea supervisa cada vegada amb més rigor la situació macroeconòmica i en especial la disciplina fiscal dels seus membres, una feina lletja que deixa a mans de la Comissió, mentre els Estats es guarden les decisions importants sobre la assignació dels ajuts. Es comprendrà fàcilment amb això el brusc canvi d’imatge que hem assenyalat, sobretot quan no es fa cap esforç per explicar a la ciutadania les responsabilitats de cada actor en l’origen i en la solució dels problemes. I amb això no defenso que la gestió de la crisi per part de les autoritats europees hagi estat la millor, com tampoc penso que la feina estigui acabada. Hi ha també la qüestió que s’anomena dels retorns, es a dir la relació entre el que aporta cada Estat a la Unió i el que en rep en termes purament monetaris, una terminologia amb la que a Catalunya ja estem habituats pel que fa a les relacions amb l’Estat. Catalunya, a diferència del conjunt d’Espanya ha estat més sovint contribuent neta que no pas receptora neta de fons comunitaris en els darrers anys. Ara Espanya esta a punt d’esdevenir-ho també en funció de com quedi el pressupost de la Unió Europea pel període 2021-2027 . Tot i que la relació amb la Unió no és pot mesurar només en termes monetaris, és evident, des d’una perspectiva descarnadament utilitària, que aquesta situació no afavoreix l’europeisme i es pot explotar políticament a la seva contra. Ho veurem més endavant. Aquí s’imposa un comentari sobre la qüestió de la subsidiarietat que té una especial importància per Catalunya i altres comunitats autònomes i fins i tot municipis. Es un concepte molt lligat al d’Europa de les regions, que alguns consideren mort, una visió que pot alimentar el desencís cap a la Unió Europea. No obstant el Tractat de Lisboa de 2009 representa un avenç en la direcció de donar més veu a les entitats sub-estatals al consagrar el principi anomenat de subsidiarietat i concretar-ne el funcionament. En efecte, l’article 5 estableix que, en àrees de la seva competència exclusiva (que, recordem-ho, son únicament: la unió duanera, la competència i el mercat interior, la política monetària i l’euro, la conservació dels recursos comuns de pesca, la política comercial comuna i els acords internacionals), la Unió actuarà només i en la mesura que els objectius que persegueix no puguin ser assolits pels Estats, a nivell central, regional o local, ans al contrari, puguin ser millor aconseguits a nivell de la pròpia Unió. Per dir-ho més clar i pràctic: la Unió només ha d’intervenir quan els objectius de la acció no poden realitzar-se de manera suficient per part dels Estats o les comunitats autònomes —test de necessitat— i puguin assolir-se millor a nivell de la Unió —test de valor afegit. El protocol segon del mateix tractat precisa el funcionament del principi de subsidiarietat. Es reconeix als parlaments regionals una relació directa amb la Comissió Europea i la obligació de consultar-los quan un acte legislatiu afecti els seus interessos, deixant però la manera concreta de fer-ho a mans de l’Estat respectiu. Ja s’ha dit que l’Estatut d’Autonomia de Cataluña de 2006 tracta de les relacions amb la Unió Europea en diversos articles. Entre aquests s’inclou la participació en el control i seguiment del principi de subsidiarietat. Disposa en concret la participació del Parlament en els procediments de control de la aplicació d’aquest principi en relació a les propostes legislatives que afectin competències pròpies de la Generalitat. La participació de les comunitats autònomes a les reunions de ministres europeus i reunions preparatòries es basa en un acord adoptat a la Conferencia para asuntos económicos relacionados con la Unión Europea (CARUE) de desembre de 2004. Aquesta participació va quedar limitada a cinc de les deu formacions actuals del Consell de Ministres: Agricultura i Pesca; Medi Ambient; Ocupació, Política social, Sanitat i Consumidors; Educació, Joventut, Cultura i Esport; Competitivitat. Es fa en la pràctica de manera col.lectiva i rotatòria entre les comunitats autònomes. Es possible que no s’hagi anat tant lluny com molts voldríem en la definició de la subsidiarietat i en la seva pràctica. També es possible que, a part d’Alemanya que té un sistema federal ben rodat, pocs Estats hi creguin fermament i n’utilitzin plenament el potencial. Tal vegada la fase de grans principis sigui més engrescadora que les complexitats de la aplicació d’un principi que no és matemàtic. Això pot constituir un factor de desencís pels qui tenen vocació d’intervenir més directament en el afers propis i en els d’Europa. Però es innegable que en aquest camp s’han obert noves possibilitats. Per aprofitar-les cal tanmateix una voluntat de cooperació lleial entre les Comunitats autònomes i l’Estat. Alemanya se’n surt molt millor que Espanya. Sembla que Bèlgica i Àustria també. El refredament del europeisme te també molt a veure amb el sistema educatiu. Ni al batxillerat ni als primers anys d’universitat, anys claus per una formació d’aquest tipus, no es dona importància a l’estudi crític dels orígens, valors, institucions, funcionament i polítiques de la Unió Europea. Segons l’observatori de la joventut (sondeig de 2014) dos de cada tres joves espanyols perceben els beneficis de la Unió Europea, però també dos de cada tres diuen estar-ne poc informats i només un ínfima part - set de cada cent - es senten ciutadans europeus. Així l’estudi conclou que de cada deu quatre son euroescèptics. I això malgrat que en els primers trenta anys de vida del programa Erasmus hi han participat prop d’un milió d’estudiants espanyols, molts d’ells catalans; tal vegada ignorant que es tracta d’un programa de la Unió Europea. No conec estudis a nivell de Catalunya sobre el sentiment europeu dels joves pel que de moment ens hem d’acontentar amb la hipòtesi que les tendències son semblants a les del conjunt d’Espanya. El fet és que la temàtica europea queda aquí reduïda a la formació universitària especialitzada, a debats a nivell de think tank, conferències del Consell Català del Moviment Europeu, el Palau Macaya, l’Aula Europa de la Representació de la Comissió Europea i uns pocs punts més arreu de Catalunya. Malgrat l’esforç que representen, només poden arribar a una minoria interessada, sovint d’especialistes. Tampoc els funcionaris catalans reben una formació específica en la matèria, llevat del Master Executiu en Diplomàcia i Acció Exterior de DIPLOCAT, de futur incert en el context actual. La formació dels joves, universitaris o de batxillerat, en la temàtica europea preocupa especialment a europeistes com Josep Daniel Gubert - membre de la Fundació Jean Monnet per Europa a Lausana i autor-editor del llibret multilingüe “La Unió Europea i les Noves Generacions. El que tots haurien de saber i no oblidar” - a institucions com la LECE i a l’Oficina de Representació de la Comissió Europea a Barcelona. Però fins avui no s’hi ha pogut donar solució perquè en els darrers anys no ha estat possible trobar interlocutors en el sector públic català per tractar-ne. Les preocupacions a nivell oficial en matèria educativa a Catalunya van manifestament per altres camins. El conjunt d’elements que acabem d’examinar expliquen el refredament de l’europeisme a Catalunya i com la Unió Europea ha anat perdent popularitat en l’imaginari col·lectiu. Organitzar actes sobre Europa es fa difícil perquè costa atraure públic o es corre el perill de caure en debats allunyats del objectiu. Els grans aniversaris de la Unió Europea (60 anys del Tractat de Roma, 30 anys de l’ adhesió d’Espanya, 10 anys de la gran ampliació a l’est) no han tingut especial relleu entre nosaltres. Cal assenyalar alguns esforços per trencar amb aquest corrent com l’exposició itinerant dels 30 anys de la adhesió d’Espanya a la UE organitzada pel professor Fernando Guirao de la Universitat Pompeu Fabra que va recórrer diversos punts de Catalunya. També notar la iniciativa de l’actor Oscar Intente de teatralitzar i divulgar la famosa conferència del filòsof George Steiner “La idea d’Europa”. El dèficit educatiu i de difusió te el seu corol·lari en el tractament escàs, desigual i sovint superficial, quan no esbiaixat, de la temàtica europea per part dels mitjans de comunicació. Fa un parell d’anys vaig fer l’experiència de repassar el tractament del dia d’Europa a diferents mitjans de comunicació escrits i en vaig sortir deprimit. La pobre cobertura i la baixa qualitat de les notícies sobre Europa en general, a part d’algunes poques i notòries excepcions de part d’uns quants periodistes ben informats i interessats, son fàcils de comprovar. La Unió s’ha anat quedant sola. Hi ha una associació per a les Nacions Unides a Espanya fundada a Barcelona i associacions d’amics de la UNESCO a Barcelona i altres punts de Catalunya, però la Unió Europea sembla que s’ha quedat sense amics. O, pitjor encara, sovint es demonitza. Recordo haver vist una manifestació davant la representació de la Comissió a Barcelona on un grup s’escridassava darrera un llençol on es podia llegir: Unió Europea Assassina! Es referien a la qüestió dels refugiats. S’equivocaven de porta, perquè les competències en la matèria no corresponent a la Comissió sinó als Estats. Al mars de 2018 hi va haver a Barcelona una nombrosa manifestació de protesta coincidint amb la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya. Començava a la porta de la representació de la Comissió Europea. Sense amics. JOSEP Mª LLOVERAS, antic funcionari europeu, soci del Club Tocqueville. PD: La resta del text apareixerà en entrades consecutives en dilluns successius fins arribar a 9.
0 Comentarios
Deja una respuesta. |
