 *Si no ho has fet ja; et recomanem visitar l'anterior Entrada aquí. Però amb enemics. El pas següent al refredament del europeisme és el creixement del euro-escepticisme. Entenem per euro-escepticisme el rebuig de la integració europea en la mesura que requereix transferències de sobirania dels Estats cap a les institucions europees. L’euro-escepticisme és originàriament un fenomen britànic, ben alimentat primer des del partit conservador i think tanks afins, que hi han esmerçat anys d’esforços, publicacions i propaganda. Posteriorment s’hi han afegit altres partits dels dos extrems de l’arc polític i de diferents països. El resultat del referèndum del Brexit de juny de 2016 va demostrar la força d’aquest corrent en el seu territori d’origen. Els euro-escèptics, al menys en la seva versió més suau, no posen en dubte la necessitat de la Unió, ni la seva contribució a la pau i al progrés, però no estan disposats a avançar més en la construcció europea. Voldrien quedar-se en un mercat comú i no gaire més. S’oposen frontalment a qualsevol avenç cap a una Europa més integrada o més política i en especial a tot el que pugui fer olor de federalisme. L’euro, l’espai Schengen o la comunitat de defensa son rebutjats pels euro-escèptics. Hi ha també una versió dura o extrema de l’euro-escepticisme que s’assimila a l’euro-fòbia. Consisteix en el menyspreu i aversió a la integració europea en totes les seves formes i te per objectiu no ja posar fre a la integració europea, sinó la destrucció de la pròpia Unió com a construcció política. Aquesta darrera versió es troba ben present entre els partits populistes d’un i altre extrem, com l’UKIP britànic, el Front National francès, l’Alternative für Deutschland alemany, la Lega Nord o el moviment 5 Stelle italians o els anti-sistema, incloent algunes variants autòctones. Els euro-escèptics tenen una representació creixent al parlament europeu: el 2009 tenien 56 escons d’un total de 736 però el 2014 ja en comptaven 108 de 751. També estan ben presents a molts parlament nacionals, com és el cas especialment significatiu d’Itàlia on a més controlen el govern.
Cal distingir els euro-escèptics dels simplement euro-crítics, compromesos aquests en avençar en la integració europea però determinats a millorar-ne el control democràtic, el funcionament i la eficàcia. En el passat hi havia hagut també la categoria dels euro-entusiastes. N’hem vist nombrosos exemples en el capítol “Europeistes”. No crec que avui en quedin molts ni que hi hagi gaire gent jove disposada a afegir-se acríticament al europeisme militant. Això no hauria de ser motiu especial de preocupació sempre que els euro-crítics facin sentir la seva veu amb esperit constructiu sense caure en l’escepticisme. A Catalunya hi ha una versió local i relativament recent d’euro-escepticisme, que s’explica essencialment per factors polítics, però que revesteix caràcters propis. En poden trobar els orígens cap el gener de 2008 quan es comença a lligar la pertinença a la Unió Europea amb la qüestió de la independència. En aquell moment Esquerra Republicana, el Bloc Nacionalista Galleg, Eusko Alkartasuna i els nacionalistes escocesos i gal·lesos s’adrecen conjuntament a la Unió Europea per demanar-li quina serà la seva actitud davant la eventual independència d’un dels seus territoris al sí de la UE. Alhora reivindiquen el seu dret al que consideren una ampliació interna, es a dir la permanència al sí de la Unió en cas d’independència, per aplicació d’un principi de continuïtat, mai aplicat abans en aquest context. Vaig començar a notar signes d´aquell canvi de sentiment des de la meva posició a Belgrad i en especial en el moment de la proclamació de les independències de Montenegro (2006) i Kosovo (2008). Rebia trucades de diaris i mitjans de comunicació catalans i alguns visitants interessant-se per aquelles situacions, però aviat vaig comprendre que el que passava als Balcans els interessava en realitat poc. De seguida saltaven a la pregunta insistent de quins paral.lelismes es podien establir entre aquelles situacions i la catalana. A mi em semblava que tenien poc en comú, però sempre tornaven al tema, mentre a penes preguntaven per la realitat local o les perspectives europees d’aquells països. Vaig poder observar el mateix fenomen més endavant en entrevistes que em van fer a TV3, Catalunya Ràdio i a una emissora del Maresme. Europa era l’excusa, però interessava poc. El tema era sempre la independència de Catalunya. El fet mes marcant i verdader tir de sortida de la nova època és la gran manifestació pel dret a decidir de l’onze de setembre de 2012, ben preparada i orquestrada, quan una multitud va sortir al carrer darrera d’una gran pancarta amb la proclama “Catalunya nou Estat d’Europa”. Alguns consideren que aquella frase havia estat concebuda a Brusel.les per uns europarlamentaris independentistes ben abans. Aquell lema estava ancorat en el mite de la “Catalunya membre fundador de la Unió Europea des de la Marca Hispànica" i venia alimentat per afirmacions fetes des d´Esquerra Republicana en el sentit que una Catalunya independent seguiria formant part de la Unió Europea en qualsevol cas. Cal pensar que des de Convergència i Unió i des de cercles del govern de la Generalitat s’havia estat treballant en aquell escenari des de la constitució del govern d’Artur Mas a finals de 2010. Cal notar que Jordi Pujol, encara no convertit al independentisme, al menys públicament en aquell moment, va afirmar dos dies després de la gran manifestació, en una intervenció feta en ocasió de la inauguració del curs acadèmic a la Universitat Ramón Llull, que “una Catalunya independent sortiria de la Unió Europea, en virtut de la aplicació de les lleis” i va afegir “encara que alguns independentistes tal vegada ho ignoren”. Però acte seguit ho va relativitzar notant que països com Islàndia o Montenegro utilitzen l’euro fora de la Unió i això els dona la llibertat d’aplicar una política monetària independent. Sembla que el que no va dir és que aquests països no compten amb el suport, tant fonamental per tota institució financera, del Banc Central Europeu. Un mes després Jordi Pujol avalava ja l’independentisme amb la publicació del seu llibre “El caminant davant del congost”. En els dies i mesos posteriors es van multiplicar les declaracions i publicacions afirmant que una Catalunya independent seguiria formant part de la Unió Europea. Els màxims representants de la Unió guardaven silenci o afirmaven, diplomàticament, que allò era un afer intern o una hipòtesi sobre la que no els corresponia manifestar-se. També en aquella època sovintejava la opinió que una Catalunya independent era perfectament viable, lo qual cosa constitueix una evidència si es fa abstracció de la manera d’aconseguir-la i de la qüestió europea. Mentrestant la gran majoria de l’empresariat català es mantenia en un complet silenci, malgrat les profundes implicacions econòmiques del problema que començarien a manifestant-se més endavant. Un grup de coneguts economistes catalans, professors a diferents universitats internacionals de primer ordre, agrupats sota el nom de Col.lectiu Wilson en honor del president americà campió de la descolonització fa cent anys, alimentava aquelles expectatives sota una pretesa objectivitat i a l’empara del seu prestigi acadèmic. L’objectiu declarat era “contribuir al debat sobre l’autodeterminació a fi que els ciutadans puguin decidir lliurament i sense pors ni amenaces” El grup es va donar a conèixer a la xarxa el novembre de 2012 i es presentà en societat al Cercle d’Economia el mars de 2013 davant d’un empresariat en bona part sorprès, però temorós encara de reaccionar. Notem que, mentre alguns membres del grup han continuat actius a títol individual en la línia fundacional, el col.lectiu com a tal ha anat reduint la seva presència pública fins al silenci. Es pot atribuir probablement a una preocupació creixent d’Andreu Mas Colell davant la radicalització del procés independentista i a les crítiques que finalment començaven a sentir-se des del mon econòmic. Entre les veus crítiques es comptaren alguns europeistes bons coneixedors de la mecànica institucional de la Unió Europea com Josep Borrell, Francesc Granell o Joaquim Muns, antic parlamentari europeu, malauradament mort el 2015. El 9 de maig de 2013, en ocasió de la celebració de la diada d’Europa, Francesc Homs, Conseller de la Presidència i Portaveu del President Artur Mas feia unes declaracions davant dels representants del cos consular acreditat a Barcelona, autoritats i europeistes, a les Drassanes. Com a assistent a l’acte em va sorprendre la contundència dels missatges que va transmetre que recordo en essència així: 1): Catalunya es soci fundador de la Unió Europea des del temps de Carlemany (una manera de dir, ja som a dins i d’aquí no hi ha qui ens en tregui), 2) La Unió Europea ens costa diners (va parlar en termes de retorns dient que per cada euro que contribuíem només en rebíem 58 cèntims en retorn i va convidar a comprovar-ho a la pàgina web de la Generalitat), però hi som per generositat i vocació i 3) Demanen en contrapartida que Europa ens protegeixi de les arbitrarietats de l’Estat (i va citar com exemple el cas de la Sra. Clara Ponsatí, d’accidentada carrera política posterior, criticant que s’hagués vist exclosa pel govern espanyol del seu lloc de professora a la Universitat de Georgetown per motius polítics, però sense precisar que la seva càtedra Príncipe de Asturias no havia estat renovada per haver utilitzat aquella plataforma per advocar a favor del procés). Llenya al foc. Es evident que allò era la línia oficial i que era un línia de confrontació. El mes de setembre del mateix 2013 en el debat de política general el president Mas deia "Des del principi de la integració d'Espanya en el mercat comú, [...] des de l'any 86, Catalunya ha estat cada any contribuent neta a la UE. Hi hem portat més diners dels que n'hem rebut a canvi". No es tractava, segons ell de cap de les maneres d'una crítica al dèficit fiscal amb Brussel·les com fa tants anys que es feia respecte a Madrid -les quantitats no són tampoc comparables deia-, sinó que va ratificar el seu compromís amb el procés d’integració europea. Ara bé, sí va advertir que si bé un Estat català hi pot perdre si queda fora de la Unió Europea, aquesta també perdria un contribuent net. Amenaces. Les xarxes socials van començar a anar plenes en aquella època de missatges banalitzant la eventual sortida de Catalunya de la Unió Europea i crítics amb aquesta, que alimentaven l’euro-escepticisme i la confusió sobre el paper de la Unió en la situació catalana. A vegades semblàvem més “trolls” d’origen dubtós que no pas elements genuïns d’opinió. Aquest fenomen de “viralització” es consolidaria en el futur. El mars de 2018 en una jornada amb el títol “Desestabilitzar la Unió Europea” organitzada pel Massachusetts Institute of Technology i la Universitat de Harvard es va informar d’un estudi que mostra que el dia posterior a la consulta del 1-O, RT i Sputnik, dos mitjans lligats al Kremlin, van tenir una distribució sense cap proporció amb la habitual i quasi el doble que la de El Pais, primer diari en llengua espanyola a nivell mundial. En els continguts predominaven els relacionats amb la violència i la secessió. Un informe posterior del parlament britànic sobre la interferència russa en processos electorals aliens corrobora aquesta acció en el procés català. Aquella música que havia començat a ressonar a la xarxa cinc anys abans havia anat pujant de to. Al començament jo tenia el costum de contestar els missatges més incendiaris de caràcter anti-europeu que rebia d’amics i coneguts, però com que no donava a l’abast vaig decidir deixar-ho córrer. Recordo un fet que em va fer obrir els ulls a com aquella onada s´anava escampant. En ocasió del dia d’Europa de 2014 un grup d’europeistes empordanesos, agrupats sota el nom d’EUREM – Europa Empordà- (fundació plural creada anys abans per Lluis Mª de Puig amb institucions i persones de l´Empordà i rellançada per ell mateix poc abans de la seva mort) havíem organitzat una pujada al castell de Torroella de Montgrí per penjar-hi la bandera europea en un acte d’afirmació europeista. Això va tenir lloc el matí del dissabte 10 de maig, l’endemà del dia d’Europa, amb el permís del ajuntament de la vila. En Josep Mª Coll havia fet confeccionar una bandera gegant a la empresa especialitzada que produeix la gran bandera espanyola que oneja a la plaça Colon de Madrid. Aquell enorme llençol pesava un munt de quilos i l’Enric Urreta el va carregar a coll pel camí pedregós fins el cim del Montgrí. Un cop desplegat es veia des de tot el poble i el seu blau fulgent amb els dotze estels lluïa damunt la plana de l’Empordanet en aquell dia assolellat. Com que feia bon temps vam decidir anar a dinar i deixar-la penjada tota la resta del dia a fi de maximitzar la visibilitat. En Xavier Ferrer s’ocuparia de recollir-la el matí següent. El fet és que a l’endemà quan hi van tornar per desar-la se la van trobar amb tots dotze estels menys un empastifats amb pintura i quatre barres ben marcades a sota. No s’ha pogut tornar a penjar perquè va quedar inservible. Alguns van atribuir aquella metamorfosi a una simple bretolada. Però tenia un significat més profund i inequívoc i donada l’envergadura de la bandera només podia haver estat obra d’un grup organitzat. Ho vaig interpretar com un conflicte excloent entre dues lleialtats, resolt per eliminació d’una d’elles. Era evident que la bandera europea sola molestava, encara que fos el seu dia, si no tenia una estelada al costat. Després he sabut que ja s’havien aixecat veus exigint-ho des del primer moment i que se’ls havia explicat que aquell dia no tocava. Avui només es veuen estelades als pobles i carreteres de l’Empordà. Aquesta anècdota empordanesa em porta a una altre reflexió. El moviment europeista havia trobat el seu origen i màxima expressió a la metròpoli de Barcelona, d’on s’havia difós per tot el territori. A mesura que la política catalana ha passat a estar dirigida cada vegada més per representants de la Catalunya interior i menys pels de la capital sembla que la visió d’Europa se’n ha ressentit. No ens podem reduir a l’estereotip, més aviat trist, del tipus “tabàrnia vs. tractòria”; però cal que ens preguntem si, en paral·lel a les dues “catalunyes” , no estan sorgint també dues visions contraposades d’Europa. Ho explorarem més endavant. JOSEP Mª LLOVERAS, antic funcionari europeu, soci del Club Tocqueville. PD: La resta del text apareixerà en entrades consecutives en dilluns successius fins arribar a 9.
0 Comentarios
Deja una respuesta. |
