 *Si no ho has fet ja; et recomanem visitar l'anterior Entrada aquí. A l’octubre de 2014 el Consell Assessor per la Transició Nacional publica el seu informe nº 6 que s’ocupa de les “Les vies d’integració de Catalunya a la Unió Europea”. El document analitza amb prou detall i objectivitat quatre alternatives hipotètiques d’integració d’una Catalunya independent a la Unió Europea: permanència, adhesió ad hoc, adhesió ordinària i, per últim, la exclusió como a Estat membre. Però conclou amb optimisme que àdhuc si Catalunya hagués d’abandonar la Unió com a conseqüència de la independència, aquesta situació no podria durar gaire perquè més aviat que tard el pragmatisme europeu s’imposaria. Diu textualment: “El dilema, en realitat, no és dons si Catalunya acabarà formant part de la UE sinó quan i com ho farà. I si això és així, malgrat que la lògica i el pragmatisme semblarien propiciar l‘escenari de permanència; en cas d‘un vet sancionador o dissuasiu l‘escenari més plausible seria el de l‘adhesió ràpida i amb règim transitori que, tanmateix, com hem reiterat, pot tenir unes conseqüències pràctiques quasi idèntiques a l‘escenari de permanència”. No pateixin que aquí no passarà res. Els parlamentaris o ex-parlamentaris catalans independentistes al Parlament Europeu (Srs. Junqueras, Romeva, Tremosa, Maragall i Terricabras) van contribuir a alimentar aquelles expectatives en lloc d’explicar a la opinió pública els mecanismes de la Unió Europea que o be no havien comprés prou o, cosa més probable, interpretaven en funció dels objectius polítics propis. El cas d’Oriol Junqueras, que s’ha preguntat sovint i retòricament “on és l’article del tractat pel que ens faran fora?”, pot ser comprensible degut a la seva passada breu i superficial pel Parlament Europeu, de la que ha declarat que li va interessar poc. El cas de Raul Romeva es diferent i crida l’atenció. Com explicar que després d’anys d’experiència a Bòsnia Herzegovina, on va conèixer de primera mà els efectes del nacionalisme radical i desprès de deu (2004 a 2014) com a diputat especialment actiu al Parlament Europeu per Iniciativa per Catalunya Verds, passés a pilotar la política que estem descrivint des del seu lloc de Conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat? La seva entrevista al programa Hard Talk de la BBC el 9 de setembre de 2015 explicant el “procés”no va donar claus que permetin comprendre ni aquell ni el seu propi.
Alguns caps de les representacions de la Generalitat a diverses ciutats europees (“ambaixadors”?) van fer conferències propagandístiques per consum local. El mateix Martí Anglada bon coneixedor de temes europeus i periodista seriós en altres contextos, premiat per la seva trajectòria europeista, va utilitzar la seva posició institucional de delegat de la Generalitat a França i al Benelux per adoctrinar crèdules audiències locals explicant que Europa somiava amb incorporar una Catalunya independent que seria com una nova Bèlgica entre França i Espanya. Quatre ambaixadors catalans – Eudald Mirapeix, Fernando Perpinya Robert, Raimundo Bassols i Eugeni Bregolat van escriure a La Vanguardia l’11 de maig de 2015 en l´article “Secessió i Dret internacional” que un Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea així com de la OTAN, OMC, FMI, Banc Mundial i la OCDE. Un altre diplomàtic català, l’ambaixador Joan Prat, s’hi va adherir. Cada vegada es feia més palès que el punt més feble del discurs independentista era la qüestió europea, la del euro lligada a la anterior i la dimensió internacional en general, però hi havia voluntat d’amagar-ho per part dels que pilotaven el camí cap a la independència. Perquè la nova fe ja no consistia en creure’s el que no es pot veure sinó en no creure’s el que es veu amb els ulls oberts. Es pot comprendre que davant d’aquest esforç concertat de banalització de la independència de Catalunya dins d’una perspectiva europea, s’hagi acabat generant un alt nivell d’expectatives frustrades i de confusió. S’ha alimentat també una onada d’euro-escepticisme a mesura que s’ha anat veient que les coses no eren tan senzilles i que els més alts representants de la Unió han anat declarant que no compartien aquell relat. Aquestes preses de posició han donat lloc a vegades a reaccions primàries de ràbia i ressentiment. Es pot posar com a exemple les declaracions de la pregonera del procés Pilar Rahola que no perd ocasió per fer campanya. Els resultats de les eleccions italianes de mars de 2018 van donar-li una nova oportunitat per un article càustic a La Vanguardia “Soroll italià” on escriu: “la eurocràcia acumula misèries, privilegis, actituds prepotents, una insensibilitat social manifesta, una indiferència militant pels drets fonamentals (aquí tenim el silenci sobre el cas català) i una vocació desfermada per defensar interessos espuris”. Novament la línia oficial. No hi ha gairebé estudis sobre la relació entre perspectiva europea i suport per la independència a Catalunya. Els investigadors del IBEI Diego Muro i Martijn C. Vlaskamp van estudiar com la perspectiva de pertinença a la Unió Europea (inclusió o exclusió) com a conseqüència de la independència pot influir en l’actitud (a favor o en contra) de la pròpia independència en cas d’una consulta. L’estudi, realitzat simultàniament a Catalunya i a Escòcia, es basa en una enquesta feta el 2014, abans de la consulta catalana i va ser publicat el 2016 a la revista Western European Politics . Conclou que les opinions sobre la independència venen mes marcades per preferències polítiques i valoracions sobre la Unió Europea que per les perspectives sobre la futura pertinença a la Unió Europea. L’estudi concloïa també que l’euro-escepticisme afecta als dos països de manera diferent. A Escòcia, on aquell és relativament més present, la perspectiva d’una sortida de la Unió no es percebia com un perill sinó com un incentiu pel vot independentista, al menys entre la part euroescèptica de la població. A Catalunya - on el mateix estudi afirma, sense provar-ho, que l’euro-escepticisme era pràcticament inexistent i que ningú ha articulat el vot independentista com un camí per deixar la Unió Europea – no observava una relació particular entre l’actitud davant la independència i la perspectiva de pertinença a la Unió. Considero que seria útil refer aquest estudi degut a l’antiguitat del treball de camp i vist que després hi ha hagut la consulta, el referèndum i molts altres esdeveniments que fan posar en dubte la validesa de les conclusions a dia d’avui. Hi ha un altre estudi que examina la relació entre la actitud sobre la independència i la visió sobre la Unió Europea en general a Catalunya. Es tracta d’un breu però interessant treball publicat pel grup d’analistes polítics POLITIKON: “Cuatro gráficos sobre el procés y las actitudes hacia la UE”, de novembre de 2017, que es troba a la seva pàgina web. L’estudi es limita a observar correlacions a base de creuar dades publicades pel CEO de la Generalitat posteriors al 1-O. Fa quatre constatacions. Observa en primer lloc l’evolució a Catalunya entre 2013 i 2017 de la confiança en la UE segons la preferència territorial dels enquestats. En els dos primers anys no s’observava un patró clar de relació. Però, a partir de 2015 i en especial el 2017, les percepcions sobre la UE comencen a diferenciar-se, de manera que els partidaris d’un Estat independent confien menys en la Unió. Contràriament, la confiança es reforça conforme els enquestats s’identifiquen més amb Espanya. La segona observació correspon al sentiment d’unió amb la UE, pregunta que només apareix recentment a l’enquesta del CEO. També aquí s’observa que els qui prefereixen un Estat independent se senten molt menys units a la Unió que la resta i això s’accentua especialment el 2017. En tercer lloc l’estudi creua el sentiment d’identificació amb la Unió amb el d’identificació territorial i els resultats son una vegada més similars als anteriors: els qui se senten només espanyols puntuen molt alta la seva unió amb Europa i els que només catalans molt feble, mentre que un any abans a penes es diferenciaven. En quart i darrer lloc s’analitza la identificació amb la UE segons la intenció de vot. En el termini d’un any es passa d’una diferenciació relativament petita a una molt marcada que correspon, de més a menys identificació amb la Unió Europea, als votants del PP, C’s, PSC, Podem, PDeCAT, ERC i CUP respectivament. Les observacions anteriors em semblen d’un gran interès i es basen en dades oficials i públiques de la Generalitat. Se’n dedueix una conclusió preocupant: les actituds a favor i en contra de la Unió Europea a Catalunya venen cada vegada més associades, i contraposades, a les actituds a favor i en contra de la independència. Com més a favor d’una, més en contra de l’altre. Donat que la fractura social sobre la independència és molt marcada se’n pot deduir que es pot arribar fàcilment, si no s’hi ha arribat ja, a una fractura similar respecte de la percepció de la Unió Europea a Catalunya. El mateix Baròmetre d’opinió pública del CEO, 3a onada 2017, utilitzat per POLITIKON va ser reprès poques setmanes després en un article del digital el Nacional el 18/12/2017. Però les conclusions son diametralment oposades. La raó és que en aquest cas es creua el vot per partit amb la pregunta de si s’està o no a favor de la l’entrada d'una Catalunya independent a la Unió Europea ( i no amb la valoració de la Unió Europea, com es feia en l’estudi anterior). La resposta en aquest cas ve òbviament condicionada, perquè els que s’oposen fermament a la independència poden considerar que una Catalunya independent no hauria de tenir cabuda dins la Unió i, a la inversa, els independentistes més radicals poden pensar que la continuïtat dins la Unió Europea esta garantida. Però l’article no fila prim i conclou, intencionadament: “Al llarg del procés sovint s'ha posat en qüestió quin és el paper del conjunt de formacions polítiques respecte a la Unió Europea. El tractament de l'1 d'octubre va posar sobre la taula els límits de l'europeisme banal de molts catalans, els quals han considerat l'espai europeu com una zona de llibertats”. I continua “Si ens fixem en la posició dels partits respecte a l’entrada d'una Catalunya independent a la Unió Europea trobem dos patrons molt clars: en totes les formacions polítiques són majoritaris els partidaris d'entrar a l'espai comú europeu, i les posicions contràries no van lligades a la secessió. Els dos partits que aglutinen més euroescèptics són la CUP (42,25% de contraris entre els seus votants) i Ciutadans (34,61%). Els menys euroescèptics el PDeCAT (12,03%) i CeC (8,69%)”. Cal notar que aquest article surt en plena campanya electoral i sembla formar-ne part. L’article dona també un missatge clar: l’error, segons l’autor, és ser europeista i la banalitat creure’s que la Unió és un espai de llibertats. Aquest tipus d’anàlisi il·lustra el biaix de la premsa independentista del que he parlat abans i com aquesta alimenta l’euro-escepticisme, creient que això afavoreix els seus objectius polítics. Costa comprendre el raonament subjacent si és que ni ha un. Provoquem Europa a fi que reaccioni i intervingui a favor nostre? O be, sortim-nos-en, perquè a dins mai podrem ser independents? Les enquestes del CEO no ens donen elements per mesurar la pujada del euro-escepticisme que s’ha explicat en aquest capítol. Tampoc per valorar fins a quin punt aquesta pugui venir en part contrarestada pel sorgiment de nous sentiments proeuropeus. El que les dades del CEO mostren, però, és un augment de la divisió i de la confusió sobre la qüestió europea. El sentiment europeista que abans unia els diferents corrents polítics ara els separa. Però no ens enganyem, pot ser que tant els que ara es senten conjunturalment mes units a Europa com els que se’n senten més allunyats raonin en termes d’utilitat immediata lligada al “procés”. Algunes reaccions i canvis sobtats de posició, d’una i altre banda, a favor o en contra de la Unió Europea en funció de les decisions del tribunal de l’estat federat alemany de Schleswig Holstein - primer d’excarcerar el Sr. Puigdemont i després de no acceptar el delicte de rebel·lió en l’execució de la euro-ordre -, semblant indicar-ho així. Ni uns ni altres afavoreixen la causa europea sinó que la utilitzen com a eina per reforçar les pròpies posicions polítiques. L’europeisme esdevé així la nova víctima segrestada pel procés independentista a Catalunya. La nova víctima també de la perversió del llenguatge polític. Parlar públicament d’Europa comença a fer angunia. Diversos actes i iniciatives europeistes s’han hagut de posar al congelador per por del fracàs o la polèmica. La celebració del dia d’Europa a Barcelona, el 9 de maig de 2018 va constituir tot un signe. A l’acte commemoratiu que va tenir lloc al pavelló Mies van der Rohe, en presència de la presidenta de la “Comissió d’Afers Constitucionals del Parlament Europeu”, la màxima representant oficial catalana va ser la regidora de “Feminismes, LGTBI i Relacions Internacionals” de l’Ajuntament de Barcelona. Vaig preferir anar a celebrar la diada a Palma de Mallorca on l’acte va comptar amb la presència dels màxims representants polítics de totes les institucions i partits i va constituir una manifestació fefaent de voluntat de contribuir activament a la construcció europea. Els polítics han encès el foc de la confusió, els medis de comunicació l’han atiat i les xarxes l’han ventat perquè s’escampi. L’incendi ja crema. JOSEP Mª LLOVERAS, antic funcionari europeu, soci del Club Tocqueville. PD: La resta del text apareixerà en entrades consecutives en dilluns successius fins arribar a 9.
0 Comentarios
Deja una respuesta. |
