 *Si no ho has fet ja; et recomanem visitar l'anterior Entrada aquí. La desconnexió. Ens volien fer creure que havíem desconnectat d’Espanya i resulta que estem desconnectant d’Europa: el nostre Catexit. El Consell Català del Moviment Europeu organitza cada any una Jornada Europea al Parlament de Catalunya. Es una ocasió per apropar els europeistes i el parlament, afirmar la vocació europea i discutir sobre una tema actual d’integració europea. El 12 de mars de 2018 es va celebrar la jornada XXVII sota un títol evocador “Construint Europa: En quina Europa volen viure els joves”. Els organitzadors i en especial el president del Consell, Xavier Ferrer, van tenir l’encert de triar un tema de futur, per damunt de la conjuntura política del moment. Es significatiu que per primera vegada l’acte no es va poder celebrar a l’edifici del parlament, degut a les incerteses lligades a la sessió d’investidura del president de la Generalitat. També per primera vegada la sessió no va ser presidida pel president del parlament. Aquest es va adreçar als assistents mitjançant un missatge que va ser llegit i que acabava expressant l’esperança que els valors europeus guiïn la política europea. Però no va expressar el mateix desig per la incerta política catalana. La conferència introductòria va córrer á càrrec de Jessica Chambra, vicepresidenta del Moviment Europeu de França. Les dues primeres preguntes que se li van adreçar al acabar la seva intervenció no es referien al tema de la jornada ni van ser formulades per joves. Li demanaven la seva opinió sobre l’actitud de la Unió Europea respecte la delicada situació política a Catalunya i la reacció de l’Estat espanyol. Va respondre que era un tema que havia fet força soroll a França però que ara en feia menys, que era difícil d’entendre des d’allà – jo em vaig preguntar, si els veïns més propers no ens entenen qui podrà? – i, va afegir, que no era raonable esperar que Europa ho resolgui, sinó que s’ha de solucionar pel diàleg entre Catalunya i Espanya. Després hi va haver presentacions per part de joves, centrades en oportunitats laborals i propostes pel futur d’Europa, seguides de discussió. Aquell acte em va semblar, lamentablement, ple d’una simbologia que retratava la gravetat del moment. Uns joves fent propostes de futur sobre Europa, sense interlocutors, sense cap presència del parlament, sense govern i davant un auditori més interessat en parlar d’independència que en escoltar-los. Després hem conegut un nou president de la Generalitat. Alguns dels seus articles i escrits sobre els espanyols i algunes afinitats polítiques declarades el situen lluny de l’esperit i els valors europeus. Semblen més aviat confirmar el que escriu Jordi Canal a “Con permiso de Kafka”: “El proceso independentista no es en puridad un simple conflicto entre Cataluña y España, como reza el relato oficial nacionalista, sino una disputa entre catalanes y entre modelos distintos de articulación de Cataluña en el mundo” i, podem afegir, d’articulació de Catalunya amb Europa.
Si hem arribat fins aquest punt de distanciament – jo penso que en podem parlar de divorci - entre Catalunya i l’ideal europeu, és perquè no hem comprès o no hem volgut comprendre la naturalesa i funcionament de la Unió Europea. Els malentesos son nombrosos i cal examinar-los aquí en detall. No s’ha comprès en primer lloc que, agradi o no, la Unió Europea com a organització supranacional és un club d’estats, el qual es construeix a mesura que aquests li van cedint sobirania. Això ja ho havia entès perfectament Jean Monnet des de la primera hora. Per tant, una lluita per a recuperar sobirania en un entorn on aquesta esdevé una mercaderia cada vegada més escassa en fa pujar el preu i obre conflictes difícils de resoldre. Però la visió de la qüestió per part del sobiranisme més radical o més il.lusionat és una altre. Consideren que només cal crear un nou Estat a Catalunya per a poder parlar de tu a tu amb la Unió (i partir d’aquí amb el mon) al mateix nivell que qualsevol estat membre, de manera que això permetrà entrar a formar-ne part després d’una negociació purament política i sense major dificultat. S’oblida que l’article 2 del Tractat de Lisboa consagra el respecte de l’estat de dret entre els seus valors fonamentals. Es essencial comprendre que la Unió Europea es una comunitat de dret, sense mitjans de coerció directes al seu abast per assegurar-ne el compliment. Per tant el no respecte de les seves regles bàsiques es percebut, lògicament, com un atac contra la seva pròpia supervivència. En aquest sentit tota manera d’arribar a la independència que pugui ser qüestionada o percebuda en contradicció amb aquest principi és un mal punt de partida. Jean Claude Piris, antic cap del servei jurídic del Consell de la Unió Europea durant més de 20 anys ho explicava al País digital el 2 d’octubre de 2013 i ho ha repetit vàries vegades al mateix diari. A més, l’article 4 del mateix tractat consagra el respecte de la constitució pròpia a cada Estat així com de la seva organització i integritat territorials. Pretendre que la Unió es posicioni en la qüestió catalana o que hi pugui intervenir com a àrbitre es dons somiar truites, ja que es tracte d’una qüestió que ni tan sols entra dins les seves competències. Notem que les declaracions d’alts representants de la Unió Europea sobre la qüestió catalana han estat fetes a títol individual. Les institucions com a tals es limiten a recordar els seus principis. És igualment il.lusori pensar que la Unió pugui intervenir davant una pretesa violació de drets humans en aquest context o que el Tribunal Europeu de Justícia pugui jutjar-ho. El que puguin eventualment decidir, davant d’una demanda concreta, el Tribunal Europeu de Drets Humans del Consell d’Europa o el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides sobre els drets civils i polítics de parlamentaris catalans concrets, és tota una altre qüestió. Pensar que la ciutadania europea no es pot perdre en cap cas un cop adquirida es desconèixer el vincle existent entre la ciutadania europea y la nacionalitat d’un estat membre, així como la configuració accessòria i complementària de la primera respecte de la segona. En efecte, es ciutadà de la Unió tota persona que ostenti la nacionalitat d’un estat membre de manera que la ciutadania de la Unió s’afegeix a la pròpia sense substituir-la. En aquest sentit un ciutadà català continuarà sent europeu només mentre sigui espanyol. Però hi ha més. No s’ha comprès tampoc que el nacionalisme com a ideologia està desprestigiat a la Unió. En efecte la Unió va nàixer com hem vist per superar els nacionalismes que havien conduït a la Europa del segle passat a la època més negre de la seva història tant en nombre de víctimes com de destrucció. Mitterrand ja ho havia dit: “le nationalisme c’est la guerre”. El president Juncker i altres ho han repetit recentment. Recordem també que les guerres dels Balcans, les pitjors en territori europeu des del final de la segona guerra mundial, van tornar a ser el resultat directe de febres nacionalistes desfermades, fàcilment explotades per polítics ambiciosos i sense escrúpols que se´n van servir per les seves ambicions de poder i control territorial. Els nacionalistes poden pensar que tothom és nacionalista d’una manera o altre, i en això tal vegada no els falti raó. I com hem pogut constatar és fàcil inflamar aquest sentiment. Mai recordo haver vist tantes banderes als balcons com ara, ni durant la dictadura. Però si la construcció d’Europa exigeix ara més que mai frenar el nacionalisme dels Estats per transferir més sobirania cap a la Unió, és evident que focalitzar-se en exigir-ne per a un nou Estat és, com a mínim, contrari als signes del temps. Els nacionalistes poden pensar també que, tal com passa amb el colesterol, hi ha nacionalismes bons i nacionalismes dolents, però això és molt més discutible si tenim en compte la divisió i l’atzucac al que ens han conduit el nacionalisme català. En qualsevol cas els nacionalistes catalans no han estat capaços d’articular un discurs que pogués modificar la percepció prevalent sobre el nacionalisme a les instàncies europees i als estats membres. La manera com s’ha conduït el procés ens en ha allunyat de tots ells. Els partits polítics més sensibles al missatge més nacionalista no son pas avui a Europa els més recomanables. Les independències fan por a Europa. Totes han estat el resultat més o menys llunyà de guerres. El divorci de vellut entre Txèquia i Eslovàquia n’és l’excepció, però és el resultat d’un pacte polític entre dos líders per repartir-se el poder, no desitjat per la població, fet a la seva esquena i previ a la adhesió a la Unió Europea. No és dons una fórmula ni desitjable ni repetible. La última independència, la de Montenegro – si no comptem la de Kosovo que encara no és efectiva - va ser el resultat de l’hàbil explotació de la desintegració del que quedava de la antiga Iugoslàvia i dels errors (i horrors) de Milosevic per part d’un polític més destacat per la seva habilitat que altres virtuts, però no va respondre ni a una demanda popular preexistent ni a una necessitat econòmica. La acceptació d’un nou estat membre dins de la Unió requereixen l’acord unànime dels estats membres. En el cas de Catalunya, llevat que la independència fos acordada amb l’Estat espanyol, es evident que molts Estats europeus s’hi oposarien i alguns ja ho han advertit clarament. Tampoc hi ha hagut mai cap independència sense padrins poderosos a dins i a fora de la Unió Europea, en especial sense comptar amb el ferm suport dels grans de la UE i dels Estats Units i sense la oposició de cap d’ells. La Unió Europea està cansada d’ampliacions. Si ara es torna a parlar tímidament de més ampliació cap els Balcans, per a països que ja estan formalment i des de fa anys a la llista d’espera, és sobretot per neutralitzar la influència creixent de Rússia i, cada vegada més de Xina, a la regió i no pas per engrescament amb l’idea mateixa de l’ampliació. Posar Kosovo com a model per la independència de Catalunya és, a part de fer una comparació que no ens afavoreix gens ni mica, no comprendre els mecanisme que s’acaben d’exposar. Recordo que un diplomàtic americà em va preguntar a Belgrad si la Unió Europea no podria fer un esforç per facilitar l’entrada de Kosovo a la Unió Europea perquè això facilitaria molt la solució del problema. La pregunta denotava el desconeixement propi de la distància, però com que anava ben intencionada em va obligar a elaborar una llarga resposta que val per Catalunya. La ampliació no és únicament una qüestió política sinó també en gran mesura i cada vegada més una qüestió lligada al bon funcionament de la Unió. Per això requereix una anàlisi extensa, objectiva i rigorosa que fa la Comissió Europea del funcionament de cada país candidat i que pot durar anys. Es basa en el que s’anomena els criteris de Copenhaguen, perquè van ser decidits en una cimera que va tenir lloc en aquella ciutat i son de tres tipus: polítics, econòmics i administratius. El primer grup inclou el respecte dels principis de democràcia, estat de dret, drets humans i protecció de les minories. Una Catalunya independent hauria de poder demostrar en primer lloc que ha respectat escrupolosament la Constitució Espanyola i el propi Estatut d’Autonomia en el seu naixement com a Estat independent. El segon criteri és l’existència d’una economia de mercat capaç de fer front a les pressions de la competència dins del mercat interior. Ningú no ho dubtaria de la Catalunya d’avui, però caldria assegurar-se’n si quedés fora de l’euro o de la UE. El tercer criteri és la adopció del cabal comunitari i la capacitat administrativa per aplicar-lo en la pràctica. Catalunya hauria de demostrar que compta amb tota la legislació comunitària– bona part de la qual s’hauria d’adoptar de bon principi en la mesura que avui forma part de la legislació del estat - i amb les institucions necessàries per a implementar-la efectivament. Això últim tampoc es automàtic. Obligaria a crear nombroses institucions que avui no existeixen a nivell català o a establir acords per delegar-ne les responsabilitats a organismes d’Espanya o altres països, amb els costos corresponents en un i altre cas. Però sovint oblidem que res no és gratis en economia. Serà perquè pensem, com deia Francesc Pujols, que arribarà un dia que pel sol fet de ser catalans podrem anar pel mon de franc?. Per altre banda la Unió Europea te avui prou problemes per resoldre damunt la taula com per pensar que es pot permetre intervenir en el problema català. La Unió Europea només intervindria en cas que la situació arribés a un nivell tal de crisi que desestabilitzés Espanya i amb ella la zona euro o posés en perill la estabilitat de la Unió. Això només pot ser un objectiu raonable per independentistes radicals i insensats o pels anti-sistema, compromesos amb la independència a qualsevol preu i partidaris del com pitjor millor. La relació entre la independència de Catalunya i la dimensió europea ha estat banalitzada per molts i explicada per uns pocs amb desigual encert i escàs resultat. Un que ho ha fet amb tacte i diplomàcia és el ministre d’exteriors i antic parlamentari europeu Garcia Margallo que té l’avantatge d’entendre català i haver pensat en el problema. Recordo un debat seu a 8TV amb el vicepresident Junqueras el setembre de 2015 on vaig tenir la impressió que és difícil debatre des d’interpretacions diferents d’una mateixa realitat. He tornat a veure després al ja ex-ministre en programes televisius davant d’interlocutors independentistes, jugant amb paciència pedagògica el paper d’home moderat del govern central que d’altres no gosaven o no sabien assumir, mentre preferien alliçonar amb poca traça i agressivitat. El nou govern del president Sánchez sembla haver encetat una etapa diferent en aquest sentit. Una persona, nacionalista i assenyada alhora, com ho és Josep Mª Bricall explica la qüestió a les seves memòries: “És forassenyat no aturar-se a pensar en els efectes que podria significar sortir de la Unió Europea o menysvalorar el que suposaria sortir-ne , tot confiant sense cap certesa en una reintegració posterior sense aclarir el temps que hauríem d’esmerçar. Si ens atenem a la situació actual, la resposta de la Unió a qualsevol intent d’abandonar l’Estat ha sigut – i serà – contundent i negativa. Durant molt de temps ens han intentat amagar aquest fet, o be s’han donat raons infantils, que a ningú podien convèncer, per negar-ho. Pensar que quan es demani l’entrada acabaran per acceptar la petició dels catalans és ignorar el pas del temps i, en cas d’aconseguir posteriorment l’admissió, sembla que s’obliden que això podria cremar una generació, marginant-la del corrent del mon actual” Conclou que sacrificar una generació per la claror incerta del final del túnel és una forma de fonamentalisme. Però, podem afegir-hi, és ben conegut, que no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure ni pitjor sord que el qui no vol escoltar. O que els deus ceguen als qui volen perdre. JOSEP Mª LLOVERAS, antic funcionari europeu, soci del Club Tocqueville. PD: La resta del text apareixerà en entrades consecutives en dilluns successius fins arribar a 9.
0 Comentarios
Deja una respuesta. |
